Per què reduir el consum?

En el número anterior explicàvem que el consum massiu va començar a aparèixer fa cent anys escassos, i que podem parlar pròpiament de societat de consum en fa encara no cinquanta. Algú podria pensar que tot just acabem de començar a consumir i ja se'ns demana que reduïm. Per què?

A escala històrica fa pocs anys que consumim de forma massiva, però el creixement ha estat tan ràpid que sembla raonable començar a pensar que hem arribat a un límit. Vegem algunes dades.

És habitual trobar les dades referents a consum en termes monetaris (diners que ens gastem, proporció que destinem als diferents conceptes, etc.). Aquestes xifres ens parlen de la relació entre el consum i les economies familiars, però no del que consumim pròpiament dit; és a dir, del que gastem del planeta.

Per parlar d'això, es proposa com a indicador el Requeriment Total de Materials, que mesura la quantitat de massa forestal, producció agrícola, pesca, pastures i tot tipus de minerals que la nostra activitat productiva usa o deteriora. Una altra mesura és la quantitat d'energia que alimenta els processos productius i els nostres béns.

A Espanya aquests indicadors s'han multiplicat per 4'5 i per 5'8 respectivament en quaranta anys. Un creixement molt més accelerat que fins ara: des de la Prehistòria fins al 1955 havíem arribat a un Requeriment Total de Materials de 300 milions de tones anuals, i li hem sumat uns altres 1.000 milions en només quaranta anys. No s'han calculat encara dades per a tot el planeta, però la tendència global és la mateixa.

Sistema insostenible
Aquest nivell de consum, és poc, és molt, és massa? Vegem un altre il·lustratiu indicador, l'anomenada "petjada ecològica", que descriu la quantitat de superfície terrestre necessària per abastir de forma sostenible el consum d'una persona o una àrea quant a materials i energia. S'ha calculat que per abastir el consum mundial actual de forma sostenible necessitem 1'2 vegades la superfície de la Terra. El diagnòstic, doncs, és clar: com que només disposem d'una Terra, estem consumint, o gastant, massa. Què és el que fa el sistema insostenible?

Es diu que un recurs és no renovable quan no es pot regenerar. Són no renovables tots els minerals, incloent el petroli; són renovables els éssers vius, les energies solar i eòlica o l'aigua.

  • Dels recursos no renovables en tenim disponible una certa quantitat finita. Per tant, per poder disposar-ne indefinidament els hauríem de reintroduir en les cadenes productives, és a dir reciclar-los, infinites vegades. Actualment, entre un 80% i un 90% dels materials que usem són no renovables, i el grau de reciclatge és molt baix. El que es fa habitualment quan deixem d'utilitzar-los és llençar-los (directament al medi o en abocadors o incineradores), de manera que "els perdem la pista" i deixen d'estar a la nostra disposició.

  • Quant als recursos renovables, en molts casos s'exploten a un ritme més gran que el de regeneració, de manera que es van exhaurint; per exemple, els boscos, la pesca o l'aigua potable. En molts casos s'exploten d'una forma que espatlla la "maquinària natural" en el seu conjunt; per exemple, s'usen productes químics que contaminen els sòls o les aigües, de manera que la terra perd fertilitat, els vegetals i animals que integren les cadenes alimentàries emmalalteixen, etc. Així, passen de ser materials integrats en els ecosistemes a potencials destructors d'ecosistemes.

A part de l'esgotament de recursos, tenim l'impacte ambiental dels processos d'extracció, manufactura, distribució, ús i final de vida, generadors de residus i, majoritàriament, de contaminació. D'altra banda, en el nostre món globalitzat les distàncies entre matèries primeres, llocs de manufactura, mercats de consum i espais d'acumulació de residus augmenten molt de pressa; els requeriments de transport a Espanya es van multiplicar per 25 o 30 entre 1955 i 1995. Avui per avui el transport utilitza fonts d'energia no renovables, genera contaminació i requereix una gran quantitat d'infrastructures.

En resum, forcem la maquinària natural a donar més del que pot, i li causem "avaries" espatllant les peces que la formen i desmuntant els engranatges que les relacionen.

A més, ho estem fent d'una manera socialment molt desigual. L'extracció de recursos naturals i els processos més contaminants perjudiquen més directament els països del Sud (encara que a fi de comptes el perjudici ens arriba a a tots), que alhora són els que menys obtenen a canvi en forma de béns i serveis. D'aquí que des de fa algun temps es parli del concepte de deute ecològic.

Algunes solucions parcials
Necessitem, doncs, canviar la nostra manera d'"estar en el món" si volem habitar-lo indefinidament.

  • Reutilització i reciclatge. Reusar un objecte tantes vegades com sigui possible abans de donar-lo per "inútil" (objectes de segona mà, retorn d'envasos, etc.), i, quan no es pugui usar més, recuperar els materials de què està fet per reintroduir-los en les cadenes productives. En aquest sentit ens queda molt camí per recórrer, sobretot per incentivar la reutilització per sobre del reciclatge.

  • Tecnologies netes. Fonts d'energia renovables, depuració de residus per frenar l'emissió de contaminants, eliminació de materials no biodegradables, de productes sintètics en l'agricultura, la ramaderia i la indústria alimentària, etc. En tots aquests aspectes també queda molt per avançar.

Aquestes i altres mesures són necessàries, però no suficients. La causa última de la degradació constant és el principi bàsic, estructural, sobre el qual hem fonamentat el nostre sistema: el creixement indefinit. De la producció, dels beneficis econòmics, i per tant del consum.

El nostre planeta és finit. Ni la matèria ni l'energia es poden crear, i per tant cal reusar-les infinitament. No és casualitat que els ecosistemes tinguin un funcionament cíclic: és que és l'única forma possible de supervivència. No podrien haver-se desenvolupat de cap altra manera.

Insatisfacció permanent
És el segon gran inconvenient que té el creixement continu de la producció i el consum.

El que consumim avui satisfà la necessitat que teníem ahir; però per tal que consumim també demà, avui se'ns ha de generar alguna necessitat nova. Tant és així que una de les peces imprescindibles del nostre sistema és la "creació de necessitats": idear béns o serveis susceptibles de ser consumits i donar-los a conèixer usant un llenguatge dissenyat a partir de l'estudi de la psicologia de les persones, de tal forma que creguem que els necessitem o desitgem.

Això ens porta a tenir la sensació permanent que "ens falta alguna cosa", o més exactament: que "ens falta comprar alguna cosa" (la nova moda, un altre complement per a un aparell, etc.). Un cop comprat el que volíem ja estem sentint una nova "mancança", i així en un procés sense fi.

Aquesta insatisfacció permanent té altres inconvenients associats:

  • Diners. Per "satisfer" les nostres "necessitats" creix la nostra dependència dels diners i per tant hem de treballar més, endeutar-nos i acceptar condicions laborals o dinàmiques que no ens agraden i fins i tot que ens perjudiquen la salut (físicament o per l'estrès).

  • Desvalorització. Consumir molt ens fa banalitzar els objectes i els seus processos productius, el que ens costa aconseguir-los, i el valor real que tenen. Hi ha coses que aporten un gran valor al nostre benestar, però les tenim per insignificants; massa sovint confonem valor i preu.

  • Frustració. En no poques ocasions, allò que consumim ens decep, ja sigui perquè no té les prestacions publicitades, perquè el seu ús és enutjós i ens fa més nosa que servei, o perquè l'usem poquíssimes vegades; això omple casa nostra de trastos, ens escura les butxaques i ens fa sentir malament perquè ens gastem els diners absurdament. Hem augmentat el nostre consum i per tant la dependència, però ens hem quedat igual d'insatisfets o més.

    De fet, en moltes ocasions el ganxo que ens fa consumir és la promesa de satisfacció de necessitats immaterials (afecte, identitat, autoestima, sentiment de grup, etc.); ¿per a qui el cotxe és només un mitjà de transport? En aquest cas la frustració està gairebé garantida, perquè la satisfacció d'aquestes necessitats ha de venir, almenys en la major part, també del pla immaterial (relacions humanes i amb el nostre entorn, introspecció, educació en valors, etc.).

Acabar amb el "sempre més"
Tant la insostenibilitat del sistema com la nostra insatisfacció permanent tenen l'origen en el "primer manament" de la societat de consum: el "sempre més". El "remei" més immediat que tenim al nostre abast és consumir menys.

Consumir menys

Avantatges

  • Necessitem menys diners, per tant podem treballar menys o escollir més entre feines
  • Guanyem temps per a nosaltres
  • Contribuïm a la sostenibilitat del planeta i ens alliberem de la insatisfacció permanent
  • Estudiant maneres diferents de consumir aprendrem coses noves sobre com funciona el món
  • Fer coses nosaltres mateixos ens permet aprendre habilitats i sentir-nos capaços, útils i poderosos
  • Valorar més les coses ens fa gaudir-les més quan les usem

Dificultats

  • Canviar d'hàbits
  • Adoptar actituds que poden semblar "estranyes" en la societat, qüestionar coses que es donen per inqüestionables
  • Nedar a contracorrent del mimetisme social i els torrents publicitaris
  • Necessitem informar-nos i aprendre sobre temes i habilitats que desconeixem
  • Dedicar més temps a coses que fèiem automàticament (com comprar o llençar alguna cosa a les escombraries)
  • Valorar prioritats i redistribuir la despesa económica

Com fer-ho

  • Plantejar-nos si necessitem el que voem consumir, si ens fa més feliços i si incrementa el nostre benestar
  • Comprar coses de més qualitat, que durin més
  • Comprar objectes reparables o amb recanvis
  • Controlar el consum d'energia (si anem gaire en cotxe, quina temperatura tenim a casa, ¿dutxes d'aigua calenta de 15 minuts cada dia?, des d'on vénen els productes que consumim, viatges en avió.)
  • Reparar sempre que puguem
  • Fer nosaltres mateixos coses usant recursos que tinguem a mà

 

CRIC — Pl. Molina 8, 1er, 08006 Barcelona
93 412 75 94 — cric@pangea.org — www.opcions.org