Els detergents

El sabó era conegut per la majoria de cultures antigues, que l'usaven tant per al cos com per a la roba. El feien amb aigua, greixos vegetals o animals, i cendres vegetals o substàncies minerals com la sosa càustica. A partir del segle II, diverses ciutats van esdevenir centres productius de sabó importants, i en distribuïen per tota l'àrea mediterrània.

Fins al segle XV, un dels principals nuclis de vida social a les ciutats eren els banys públics. Després es van considerar immorals, i el sabó va passar a ser una cosa que calia evitar. Es vestia la mateixa roba durant setmanes, i les pudors es tapaven amb perfums. No es va tornar a apreciar el sabó fins entrat el segle XVIII, quan els metges van adonar-se de la importància de la higiene per a la salut. A més, la industrialització i les importacions de greixos barats de les colònies van facilitar la fabricació de sabons a gran escala.

En què consisteix, "netejar"?

En llatí, detergere vol dir netejar. Un detergent és una substància que neteja, gràcies a tenir aquestes dues propietats:

• Redueix la tensió superficial de l'aigua, de manera que les molècules d'aigua no se senten tan atretes mútuament, i poden penetrar més bé en la superfície que s'ha de netejar (per exemple un teixit).
• Les molècules del detergent tenen un pol lipòfil, que es combina bé amb els greixos, i un pol hidròfil, que es combina bé amb l'aigua. La brutícia - que està adherida als teixits mitjançant partícules olioses - atreu els pols lipòfils, i els pols hidròfils queden disposats cap enfora i encerclant la brutícia, de manera que l'aigua s'ho enduu tot plegat.

El sabó té aquestes dues propietats, i per tant és un detergent. A partir del 1930 es van començar a sintetitzar substàncies detergents derivades del petroli. Després es van descobrir altres ingredients que, afegits a les substàncies detergents, donaven al conjunt una capacitat netejadora més gran. Avui, quan diem detergent ens referim a tot el conjunt.

El fregament (que s'aconsegueix amb les voltes de bombo de les rentadores) i una certa temperatura ajuden a què el detergent netegi més.

Composició

Els components principals dels detergents actuals són els següents:

Tensioactius o surfactants: són la substància detergent pròpiament dita. Segons les propietats químiques, es classifiquen en aniònics, catiònics, no iònics i amfòters (cada tipus té propietats netejadores diferents).

Potenciadors o constructors: retenen el calci i el magnesi que hi pugui haver a l'aigua, i eviten que la brutícia es torni a dipositar en el teixit (si l'aigua conté molt calci o magnesi, es diu que és dura).

Enzims: trenquen les molècules de les taques proteíniques (ou, llet, sang), per tal que l'aigua se les pugui endur.

Blanquejadors: deixen la roba més blanca i eliminen les taques més difícils.

Abrillantadors òptics: són substàncies fluorescents que no se'n van en esbandir la roba. Reflecteixen els rajos ultraviolats del sol, de manera que la roba sembla més blanca del que és (de fet li dóna un to lleugerament blavós o verdós, segons la marca). En la roba de color, els colors queden més vius.

Perfums: fan que la roba faci olor.

Farciment: no té cap funció netejadora, només s'hi posa per augmentar el volum del detergent. Depenent de la fórmula, pot representar des d'un 5% fins a un 45% del total de matèria. Els detergents concentrats no en porten.

Procés d'elaboració

La fabricació industrial de detergents és un procés relativament senzill. Les matèries primeres es barregen amb aigua fins que formen una pasta. Després es fa l'atomització, que consisteix a transformar la pasta en pols: la pasta passa per un tub a pressió i entra en una gran torre, on és "ruixada" amb aire calent a contracorrent. L'aire evapora l'aigua de la pasta i es forma la pols (és més o menys fina segons la pressió amb què ha sortit del tub i el diàmetre dels orificis del "ruixador"). Alguns dels ingredients, que no poden resistir la temperatura de l'aire calent o la humitat, s'afegeixen a la pols obtinguda després de l'atomització. A continuació, la pols es remena en un tambor que gira, per obtenir una barreja homogènia. Finalment, passa per un sedàs que separa les partícules massa fines o massa gruixudes.

Les fàbriques de detergents han d'estar ben equipades amb aspiradors, perquè la pols pot provocar problemes d'al·lèrgia o asma als treballadors. Cal posar cura sobretot a la part on es manipulen enzims, que són especialment perillosos per al sistema respiratori.

Els residus
Una fàbrica de detergents no genera gaires residus (no passa el mateix en la producció de les matèries primeres). De l'atomitzador en surt - a més del detergent - vapor d'aigua, que s'allibera a l'atmosfera, i pols fina de detergent. Aques-ta pols es filtra i es reintrodueix al principi del procés, com també el detergent massa fi o massa gruixut que s'obté dels sedassos.

La maquinària es neteja amb aigua, que també es pot reutilitzar portant-la cap al principi del procés.

Els detergents i el medi ambient

Els detergents s'han associat des de fa temps amb problemes mediambientals. Ja abans que se'n fessin de sintètics, el sabó tenia el problema que, en aigües molt dures, es combinava amb el calci i deixava un film insoluble a la superfície de l'aigua. La dècada de 1960 es van introduir legislacions per limitar la gran quantitat d'escuma que generaven els detergents sintètics.

Avui, els aspectes que cal tenir en compte des d'un punt de vista mediambiental són els següents:

Biodegradabilitat
Segons la legislació vigent, en un paquet de detergent hi pot haver la paraula "biodegradable" si el tensioactiu deixa de tenir un 90% de la propietat tensioactiva (de disminuir la tensió superficial de l'aigua) 28 dies després de ser abocat a l'aigua. La presència de substàncies tensioactives causa perjudicis a la vida aquàtica.

Segons els fabricants ecològics, aquest grau de biodegradabilitat no és suficient. D'altra banda, la llei no diu res sobre la resta d'ingredients, que poden arribar a significar un 80% del detergent. En els detergents convencionals, aquests ingredients no són biodegradables i són tòxics per a la vida aquàtica (en especial els derivats del petroli). Malgrat la proliferació de depuradores, a les aigües marines se'n troben residus.

Eutrofització
A Espanya, molts detergents convencionals usen fosfats, fosfonats o percarboxilats com a potenciadors. Aquestes substàncies actuen com a fertilitzants de les algues, i provoquen que es reprodueixin molt de pressa. La gran quantitat d'algues esgota l'oxigen de l'aigua, que deixa d'estar disponible per a la fauna aquàtica (microbis i peixos), i genera pudors. Aquest fenomen s'anomena eutrofització, i ha causat dese-quilibris molt greus en diversos llacs i rius.

A la majoria de països europeus i a bona part d'Amèrica del Nord ja està prohibit fer servir aquests ingredients (en alguns llocs des del 1970), però a Espanya encara no. El substitut més utilitzat són les zeolites, unes substàncies minerals. Tenen l'inconvenient que no són solubles en aigua, i s'acumulen al fons de les plantes depuradores.

Blanquejadors
Poden ser basats en clor o basats en oxigen. Un dels principals problemes de la indústria del clor és que genera substàncies organoclorades, com dioxines i furans, que causen molts problemes de salut (disrupcions hormonals, malformacions en fetus, càncer) i s'acumulen als teixits dels éssers vius (no es poden metabolitzar). Actualment quasi no es fan servir blanquejadors basats en clor als detergents.

Entre els basats en oxigen, hi ha el perborat i el percarbonat. El perborat té l'inconvenient que allibera bor al medi (és tòxic per a la vida aquàtica), i que s'ha d'acompanyar d'una substància, el TAED, que es combina amb els metalls pesants que hi ha als fons fluvials o marins i els introdueix a la cadena tròfica. A més, cal rentar almenys a 60ºC perquè faci efecte. El percarbonat blanqueja a qualsevol temperatura i no allibera cap substància tòxica.

Antibacteris
Darrerament, molts detergents (convencionals) contenen agents antibacteris. No tenen cap utilitat pràctica, i en canvi poden causar problemes a la vida bacteriana aquàtica. Com que els fabricants mantenen les formulacions en secret, és molt difícil saber quins agents antibacteris fan servir. Hi ha un acord industrial per no fer servir triclosan, una substància molt problemàtica.

Volum
L'únic que distingeix els detergents no concentrats dels concentrats és que en aquests últims no hi ha farciment. El farciment no proporciona cap qualitat al detergent, i en canvi implica usar més matèries primeres (el farciment pròpiament dit i envasos més grans), transportar més volum i més pes (i per tant consumir més energia i emetre més CO2), i generar més residus.

Alguns fabricants diuen que els consumidors espanyols "no es refien" dels concentrats, potser per allò de "preu per preu, sabates grosses". Però la veritat és que no s'ha fet cap campanya d'informació sobre el tema.

Envasat
Les capses de cartó solen ser de cartó reciclat, almenys en part, i són reciclables. Es poden llençar al contenidor per a paper, encara que tinguin algun residu de detergent. Darrerament, hi ha la tendència de presentar els detergents (convencionals) en bosses de plàstic. Tenen l'inconvenient que per transportar-les cal un segon empaquetat. D'altra banda, pocs fabricants indiquen els plàstics de què està fet l'envàs, de manera que no podem saber si és reciclable o no. El més habitual és usar diversos tipus de plàstics que posteriorment no es poden separar, i per tant tampoc no es podran reciclar. Aquesta barreja de plàstics es pot indicar a l'envàs amb un símbol:

identifica el PET

identifica varios plásticos

Les ampolles de detergent líquid solen ser de plàstic PET, que és força lleuger i fàcilment reciclable. Els envasos de PET es podrien reutilitzar retornant-los al fabricant, però no hi ha mecanismes establerts per fer-ho.

Regulacions mediambientals

Hi ha tres grans organismes que han pres alguna iniciativa pel que fa a la relació dels detergents amb el medi ambient.

AISE (Associació Internacional de Saboneria, Detergència i Productes de Manteniment). Agrupa uns 1.200 fabricants de detergents convencionals, que cobreixen un 90% del mercat. El 1997 van dissenyar el programa Wash Right ("Rentar Bé"), per reduir l'impacte ambiental dels detergents. Les empreses adherides al programa poden posar el logotip Wash Right als paquets de detergent.

Els objectius del programa són que el consum de detergents, el pes dels envasos i l'ús d'ingredients poc biodegradables siguin, a finals del 2002, un 10% inferiors que el 1996, i que el consum d'energia en cada rentada sigui un 5% més baix que el 1996. Com que alguns dels objectius no depenen dels fabricants, el programa inclou una sèrie d'accions per educar els ciutadans. Entre els seus consells hi podem llegir: vostè pot reciclar els envasos si la seva ciutat disposa de la infraestructura necessària. Però el programa no té cap acció prevista de cara a fer els envasos de materials reciclables...

El 2000, l'auditora PricewaterhouseCoopers va fer un seguiment del programa i va veure que hi ha una evolució positiva (excepte en el cas del consum d'energia per bugada, que no es va avaluar). Alguns dels resultats de l'estudi són sorprenents: segons l'auditora, el pes dels envasos s'havia reduït en un 20% a Grècia, i s'havia incrementat en un 22'6% a Finlàndia.

Distintiu del programa Wash Right

L'Ecolabel és un distintiu que s'atorga a productes diversos si compleixen determinades condicions.

Comissió Europea
El 1998 va adoptar el programa Wash Right com una recomanació per a tots els fabricants. El 1999 va redactar el plec de condicions que han de complir els detergents per poder atorgar-los l'Ecolabel, l'etiqueta ecològica europea.

Del plec de condicions en destaquem aquests trets:

• No exclou l'ús de fosfats, ni d'ingredients sintètics no biodegradables, ni de components classificats per la legislació europea com a molt tòxics per als organismes aquàtics o que poden produir efectes nefastos a llarg termini per al medi ambient aquàtic. Però no n'hi pot haver més d'un determinat límit, i per tant es considera que els detergents que rebin l'Ecolabel tenen un impacte ambiental reduït.
• Exclou el TAED, una substància molt usada a Espanya.
• Permet l'ús d'enzims obtinguts de cultius de bacteris transgènics.
• Els detergents han de ser concentrats.

EDMA (Associació de Fabricants de Detergents Ecològics)
Segons diuen ells mateixos, agrupa els fabricants "realment verds"; actualment n'hi ha cinc, i dos més estan en tràmit d'incorporar-s'hi. Tot i que ha participat en el procés de definició de condicions per a l'etiqueta ecològica europea, creu que aquestes condicions són massa laxes, i que la concessió de l'Ecolabel a detergents poc respectuosos amb el medi confon el consumidor. Proposa un sistema d'etiquetatge per estrelles (similar al que s'usa en els hotels), perquè es puguin distingir els detergents "una mica ecològics" dels "més ecològics".

L'EDMA no té un segell distintiu propi, però demana als fabricants que en formen part que especifiquin als envasos tots els ingredients que contenen els detergents (la legislació només obliga a especificar-ne uns quants).